Costava de creure. Un juliol de fa molts anys, una nena amb ulleres rodones que havia estat vuit dies fora de casa va tornar explicant coses raríssimes: deia que havia conegut uns mags molt simpàtics que li havien ensenyat a fer una capa màgica i que havia après a teixir un atrapa-somnis!
Deia que havia caminat per la muntanya i que havia observat les estrelles sense pensar en el fred. Duia les sabates plenes de fang i el fulard blau –que era nou de trinca– tacat de pintura sense cap remordiment.
Primer no xerrava, només d’arribar a casa va caure al llit sense dir ni ‘mu’, amb un punt de nostàlgia als ulls. L’endemà, però, el motor va arrencar i no parava d’explicar aventures, una rere l’altre... Gairebé havia perdut la veu de tant cridar, però no podia parar de cantar les noves cançons que li bategaven per dins. La motxilla –més gran que ella sencera– li pesava menys, tot i que anava més plena.
Deia que havia passejat pel bosc de nit i que ja no li feia tanta por la foscor, que havia participat en un concurs de balls aquàtics i que ni recordava si havia guanyat o perdut. S’havia posat una combinació estranyíssima: el vestit de cireres i vambes per l’última nit, en què havia fet una actuació estel·lar! Però el millor de tot, tot, tot (i el que va fer que finalment la creguessin) és que tot això no ho havia fet sola.
Hi havia una colla de nens i nenes menuts com ella que s’apuntaven a totes les peripècies que els proposaven. Es veu que no dubtaven ni un segon per ajudar als personatges que els ho demanaven. Amb l’excusa, deia que aprenien un munt de jocs!
Però també hi havia noies i nois més grans que marxaven una nit fora amb una tenda, que feien polseres i trenes als petits i que fins i tot tocaven la guitarra! A vegades, jugaven amb totes les edats barrejades i aprenien trucs a l’escola de màgia Ralmegosvi.
Dormien en lliteres i els explicaven contes abans d’anar a dormir. I per despertar-se, música i aeròbic amb pijama! És molt fort, però la nostra protagonista va tornar que es rentava les dents sense que li diguessin i menjava tot el que li posaven al plat (d’acord, potser no era tot tan idíl·lic, però sí que va aprendre a ser més autònoma).
Es veu que els responsables de totes aquelles sorpreses diàries eren uns joves que sense voler res a canvi muntaven històries i activitats sonades. Els cuidaven quan trobaven a faltar la família i s’inventaven les mil i una per fer-los riure i ensenyar-los el món a través del joc.
Junts perdíem la noció del temps.
Tot plegat sembla de conte, oi?
Doncs quan jo tenia 5 anys va ser ben real. Tant, que vaig seguir marxant cada any de colònies fins a ser monitora. Vaig conèixer els protagonistes de la tele-novel·la Aguardiente, l'equip de flyball dels Kmukins, la família dels Rastosos de Mas Torrat (de l'any 1400!), els pirates de la PETRA, els cowboys de Lastown, els Pastorets d'estiu, els vilatans de Vilafestuc i Can Madur (que es disputaven la Festa Major), els cavallers del Rei Arbust, els artistes de l'acadèmia MP3... I més tard, els Shaolins del temple Yujin, l'Escola de Màgia Dobberfield, els déus de l’Olimp, les tribus de la Illa Ukulele, els pirates del Regne de Goa i els personatges de l’Splendid Park. Una bona colla, i encara me'n faltarien!
Tot allò que vaig viure cada any, que he viscut, segueix impregnat en mi. Aquells vuit dies sagrats de l’estiu que només acabar-se ja desitjava que comencessin de nou o que passés un any sencer per tornar-los a viure. Vuit dies (després nou) en què tot s’aturava i corria a la vegada, tot era l’ara i l’aquí, el viure intensament, descobrir i sentir la llibertat amb bona companyia!
Quina sort haver explicat coses estranyíssimes durant tants anys. I quina sort que ja siguin 20 anys de colònies de Can Colapi!
Desitjo que no deixeu passar l'oportunitat de viure aquesta experiència que, de tan curiosa, no et deixa indiferent :)
